Parc Cretaci

Paleontologia

Estanys de Basturs

excavacions basturs

Mapa paleogeogràfic dels Pirineus durant el final del Cretaci.
Autor: Oriol Oms

 

excavacions basturs

Terrenys de la Formació Tremp al voltant d’Isona

La Conca Dellà conserva un dels conjunts de jaciments paleontològics amb restes de dinosaures més important de Catalunya. Una franja de sediments del Cretaci superior travessa Catalunya d’est a oest a l’alçada del que anomenem el Pre-Pirineu, i és on trobem els principals jaciments paleontològics d’un període que va dels 72 als 66 milions d’anys. S’han trobat restes de dinosaures a les comarques del Berguedà (Província de Barcelona), Alt Urgell, Pallars Jussà i la Noguera (Lleida) i també a la Ribagorça (Província d’Osca).

Els fòssils que s’hi troben consisteixen en restes esquelètiques, ous i ossos dels darrers dinosaures que van habitar Europa, així com de tota una munió d’organismes que van conviure amb ells. Així, podem considerar que el conjunt de restes fòssils provinents de la Conca Dellà i de la resta de jaciments del Pre-Pirineu català ens ajuden a comprendre com era la vida a finals de Cretaci.

El paisatge del Pallars Jussà, i per extensió el de Catalunya i el d’Europa durant el Cretaci superior era molt diferent al que coneixem avui en dia. Els Pirineus tot just començaven a formar-se (i tardarien més de 20 milions d’anys en fer-ho!!) i el mar arribava a banyar les comarques del Berguedà, Alt Urgell, Pallars Jussà i la Noguera. Una baixada de nivell del mar provocava una retirada cap l’oest de la línia de costa i una progressiva continentalització d’aquestes terres, passant de platja a zona deltaica o d’aiguamolls per acabar sent una zona de gran influència fluvial. Pel que fa a Europa, un cop d’ull a vista d’ocell ens mostraria el nostre continent com un conjunt d’illes amb major o menor contacte entre elles. Aquests punts de contacte era els que permetien el pas de noves espècies de dinosaures i altres vertebrats que possiblement migraven des del continent asiàtic.

Geologia.

Les restes de dinosaures que trobem a la Conca Dellà es conserven a roques d’orígens diferents i que conformen dues formacions geològiques: La formació Gresos d’Areny i la Formació Tremp. Aquestes dues formacions es van dipositar quan tot just es començava a aixecar la serralada dels Pirineus. Afloren de manera extensa al voltant de la Conca, al Nord, a l’est i al sud de la Conca.

La Formació gres d’Areny. Està formada per gresos en general molt durs que afloren extensament a moltes zones de la Conca. Els podem veure a zones com La Posa i es van originar en zones properes al mar.

La Formació Tremp. Els ecosistemes continentals del Cretaci superior (Maastrichtià) dels Pirineus es formaren en zones de transició entre el mar i el continent (Unitat grisa) i en ambients fluvials (Unitat vermella inferior). El canvi entre el Cretaci i el Paleogen ve marcat per la presència d’unes capes de calcàries (Calcàries de Vallcebre i equivalents laterals) que indican una gran extensió de zones lacunars per donar lloc a nous ambients fluvials, però ja d’edat Paleocena (Unitat vermella inferior). Aquestes quatre unitats són les subdivisions més acceptades de la Formació Tremp, també anomenada per alguns autors clàssics com fàcies Garumnianes.

amunt

Els jaciments

Dins dels municipis de la Conca Dellà, Tremp o Abella de la Conca s’hi troben un gran nombre de jaciments paleontològics, tant de fòssils de dinosaures (ossos, petjades i ous), com d’altres vertebrats i també de restes vegetals. A continuació es descriuen el que estan donant una major informació tant a nivell científic com a nivell patrimonial.

Basturs 1 i Basturs 2

Basturs 1 i Basturs 2

Són els jaciments d’ous de dinosaures més importants de la Conca i dels més importants d’Europa. Es troben al nord de la població de Basturs, en gresos vermells del sostre de la Formació Gresos d’Areny. Van ser localitzat durant la dècada de 1960, però no s’hi van començar a realitzar estudis científics fins a la dècada de 1990.

En aquests jaciments es poden veure centenars d’ous de dinosaure, sobretot en forma de seccions circulars, tot i que en alguns es pot observar el seu volum esfèric. Són ous d’uns 20 centímetres de diàmetre i l’estudi de la microstructura de la closca ens ha permès classificar-los al gènere Megaloolithus. Aquest tipus d’ou es considera que pertany a dinosaures sauròpodes del grup dels titanosaures. A la roca on es troben aquests ous també es conserven una gran quantitat de petits fragments de closques. Aquesta gran acumulació de closques ha permès definir aquesta zona com una àrea recurrent de nidificació, és a dir, era una zona on els titanosaures acudien periòdicament a pondre els ous.

amunt

Basturs poble

Basturs poble

És el jaciment que més restes esquelètiques de dinosaures ha lliurat fins ara. Va ser trobat pel geòleg aficionat Marc Boada i la primera intervenció es va realitzar a l’hivern de 2001. Des de llavors s’han realitzat excavacions gairebé cada any, havent-se recuperat més de 1.000 restes òssies. Aquestes pertanyen majoritàriament a dinosaures hadrosaures, mentre que una petita part correspon a cocodrils i dinosaures teròpodes. Per la quantitat de restes conservades, Basturs Poble es considera un dels jaciments de dinosaures més importants d’Europa.

amunt

La Llau de la Costa

Petjada dinosaure

En aquest jaciment, situat a prop de la població de Basturs, es conserven icnites produïdes per hadrosaures o dinosaures de bec d’ànec. Aquestes petjades fòssils corresponen a dinosaures relativament petits, ja que la longitud màxima de les petjades no sobrepassa els 30 centímetres.

amunt

Orcau 1

Orcau 1

Jaciment clàssic excavat ja a la dècada de 1950 per l’equip liderat pel doctor Walter Kühne de la Universitat de Berlin, juntament amb el Dr. Aguirre del Museo Nacional de Ciencias Naturales. Amb la valuosa ajuda dels senyors Nadal i Montaner (aquest darrer capatàs de la mina de Carbó de Suterranya) varen extreure diverses restes d’un dinosaure sauròpode que es varen enviar a Madrid. A la dècada de 1980 hi va haver un nou intent d’excavació per part de l’equip liderat pels doctors Josep Vicenç Santafé i Maria Lluisa Casanoves de l’Institut de Paleontologia de Sabadell amb la participació de membres de l’Institut d’Estudis Ilerdencs. Aquests varen dur a terme una feixuga tasca de preparació del terreny amb la participació d’artificiers del exercit espanyol, però les condicions meteorològiques varen frustrar aquesta segona intervenció. D’aleshores ençà el jaciment romangué cobert, protegit i intacte i gràcies a les indicacions del Sr. Antoni Lacasa, que va participar en la campanya de l’any 1984, es va poder tornar a localitzar aquest jaciment. Des de l’any 2012 s’han dut a terme un total de 6 campanyes d’excavació que han estat finançades, en part per la prestigiosa National Geographic Foundation, fet que indica el potencial d’aquest jaciment. Actualment els fòssils de sauròpode extrets es troben en procés de preparació.

amunt

Orcau 2

Orcau 2

Jaciment on, al sostre d’unes calcàries d’origen lacustre de la base de la Formació Tremp, es conserven desenes d’icnites que s’atribueixen a dinosaures del grup dels titanosaures. Les icnites presenten dues morfologies corresponents a la forma del peu i de la mà del dinosaure que las va produir. Les corresponents als peus són grans (poden superar els 60 centímetres de longitud) i ovalades, mentre que les produïdes per les mans són petites i en forma de mitja lluna o de croissant.

amunt

Molí del Baró

Molí del baró

Situat molt a prop de la població de Sant Romà d’Abella, aquest important jaciment ha lliurat una gran diversitat de restes de dinosaures i altres vertebrats, així com de restes d’invertebrats i vegetals. El jaciment està format per gresos i argiles de color gris dipositats en un ambient fluvial, segurament al fons d’una petita acumulació d’aigua en un meandre abandonat o a un zona molt propera a un riu.

La major part de restes recuperades pertanyen a hadrosaures de diferents mides, però també s’han recuperat dents de dinosaures carnívors, fragments de closques d’ous de titanosaures, així com nombroses restes òssies de cocodrils. Algunes restes recuperades pertanyen a la closca de cargols terrestres del gènere Lychnus. Les restes més abundants corresponen a restes de diferents espècies de vegetals, entre les que destaquen les fulles de la palmera Sabalites. A part de fulles, s’han trobat innumerables fragments de troncs i llavors.

.

amunt

La Posa

J. paleontologic Posa

És el jaciment més conegut de la Conca Dellà i ha estat adaptat per a la visita. Consisteix en una enorme superfície corresponent al sostre d’un estrat de gres de la Formació Gresos d’Areny on es conserven centenars de depressions d’una mida màxima d’uns 50 centímetres. Inicialment es va creure que aquestes depressions eren icnites produïdes per dinosaures del grup dels titanosaures, però nombroses característiques del jaciment, com per exemple el fet de que l’estrat presenti evidències d’un origen costaner (restes fòssils de diferents tipus d’invertebrats marins, marques deixades per les corrents i les marees, etc.), així com la presència en diferents jaciments de la Conca de dents de rajades cretàciques, han dut posteriorment a interpretar les icnites com a marques d’alimentació de rajades (peixos condrictis, d’esquelet cartilaginós) que per alimentar-se a les zones intermareals fan forats al fons del mar per tal d’aconseguir els invertebrats marins dels que s’alimenten.

.

amunt

Els Nerets

J. paleontologic Posa

Aquest jaciment, situat entre les poblacions de Vilamitjana i Suterranya, dins del municipi de Tremp, ha lliurat restes d’una gran diversitat d’espècies. Hadrosaures, titanosaures, teròpodes i nodosaures entre els dinosaures, així com restes de cocodrils i tortugues. És un jaciment que s’està excavant actualment i de gran potencial per conèixer els estrats més antics d’aquesta conca.

.

amunt

Sant Romà d’Abella

Sant Romà d'Abella

Aquest jaciment es troba a prop de la població de Sant Romà d’Abella. Va ser excavat en diverses campanyes durant les dècades de 1980 i 1990; posteriorment, l’any 2003 s’hi va realitzar una darrera campanya d’excavació. En aquest jaciment s’han trobat diverses restes cranials i post-cranials d’hadrosaure, que han permès descriure un nou gènere i espècie: el Pararhabdodon isonensis. Aquest era un hadrosaure del grup dels lambeosaurins (hadrosaures amb cresta buida) d’uns 6-7 metres de longitud. Estudis recents ens indiquen que la major part de restes d’hadrosaures trobades a la Conca podrien pertànyer a aquesta mateixa espècie, o a espècies molt properes.

amunt

Costa de les Solanes

Costa de la Solana

Aquest jaciment va ser descobert l’any 2012 per en Pere Galceràn, veí de Basturs i coneixedor de les excavacions que s’havien dut a terme durant molts anys al jaciment de Basturs Poble. En Pere va veure que en el sediment d’un torrent hi sobresortien uns grans fragments que ell va identificar com a ossos de dinosaures. Un cop donat l’avís al Museu de la Conca Dellà, el seu director, en Rodrigo Gaete va certificar-ne la troballa i es van demanar els permisos per fer-hi una excavació paleontològica. Els treballs es van dur a terme durant dos estius consecutius i es va extreure bona part de l’esquelet d’un hadrosaure que ha resultat ser el més gran trobat a Europa, amb una longitud que podria arribar als 9 metres.

amunt

 

 

INTERVENCIONS PALEONTOLÒGIQUES

 

Celler

 

Celler

 

Celler

 

Des de l’any 2001 es venen realitzant cada any intervencions paleontològiques programades a diferents zones i jaciments de la Conca. Cal recordar que per dur a terme aquestes intervencions es necessari un permís d’actuació que emet el Servei d’Arqueologia i Paleontologia del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

L’equip de treball de la zona està liderat per l’Institut Català de Paleontologia M. Crusafont de Sabadell amb la participació de membres del Museu de la Conca Dellà i també del grup de recerca Aragosaurus de la Universitat de Saragossa. Els treballs geològics els duen a terme diverses universitats tant nacionals com estrangeres, de les que cal destacar l’Àrea d’Estratigrafia de la Universitat Autònoma de Barcelona o el Departament de Paleontologia de la Universitat de Barcelona.

Els diversos tipus de treballs de camp i laboratori que es desenvolupen són els següents:

Prospeccions paleontològiques: és el procés inicial d’estudi detallat del terreny en recerca d’indicis fòssils. Moltes vegades les restes fòssils també es troben gràcies obres com carreteres o desmunts de terreny o també per els avisos d’aficionats a la paleontologia o senzillament gent del territori que comprèn que les restes fòssils tenen un gran valor patrimonial.

Treballs d’estudi geològic: Són de gran importància per conèixer tant l’edat dels jaciments com els ambients on vivien les espècies ja desaparegudes. Per això es fan estudis estratigràfics, que permeten definir la posició relativa de cada estrat; estudis sedimentològics, que permeten conèixer en quines condicions es varen formar els sediments i altres estudis de laboratori complementaris als anteriors.

Excavacions Paleontològiques: un cop identificat un estrat amb possibles restes fòssils, té lloc el treball destinat a extreure’ls. Són feines que combinen l’ús d’eines pesants com els pics i les pales per treure els sediments estèrils, amb eines més fines (com piquetes, punxons i pinzells) a mesura que va apareixent el fòssil. Per evitar la disgregació de la peça, aquesta es consolida amb un vernís dissolt en acetona i, un cop delimitada, s’extreu amb una “mòmia” o “jaqueta” de guix o poliuretà.

Preparació dels fòssils: El següent pas correspon a la neteja i consolidació de les restes fòssils, aquest procés es coneix amb el nom de preparació i té com a objectiu restituir la forma del fòssil alhora que permeti una posterior manipulació, ja sigui pel seu estudi com per l’exposició en un museu.

Anàlisis geològiques: Les tasques d’estudi geològic no es deturen amb el treball de camp sinó que tenen una continuïtat en els laboratoris especialitzats en datacions geològiques o en anàlisis de materials. Per exemple, els estudis paleomagnètics permeten establir datacions relatives dels estrats. L’estudi paleomagnètic es basa en el fet que, de forma periòdica, hi ha inversions en la polaritat dels pols. Actualment vivim un moment “normal” en que el Nord es situa al Pol Nord; per contra, en moments “inversos” el Nord es situa en el Pol Sud. Aquests canvis queden registrats en la magnetització de les roques i s’ha pogut establir un “calendari” de magnetitzacions normals i inverses al llarg de la història de la terra. Com que aquests períodes no són d’igual durada, els estudis paleomagnètics regionals busquen el seu propi patró de polaritzacions i es compara amb el patró global amb l’objectiu de poder-ho encaixar en un cronologia determinada. Aquesta seria un tipus de datació cronològica relativa, doncs no s’obté una edat exacte, sinó una aproximació per comparació amb patrons establerts.

Conservació i divulgació dels materials: La darrera fase, posterior a l’estudi científic dels fòssils, correspon a la catalogació d’aquestes restes en un museu registrat. Els fòssils de vertebrats de les comarques del Pallars Jussà i Alt Urgell es troben dipositats al Museu de la Conca Dellà, i per cada peça se li assigna un número de registre i es conserva en els magatzems del museu.

 

ELS DINOSAURES

Hadrosaures

pararhabdodon

La gran majoria de restes òssies de dinosaures que s’han trobat fins ara a la Conca pertanyen a dinosaures herbívors del grup dels hadrosaures, popularment coneguts com a “dinosaures de bec d’ànec”. Un d’aquests dinosaures és el Pararhabdodon isonensis, un hadrosaure lambeosaurí descrit a finals del segle XX en base a diversos ossos de l’esquelet. No obstant cal remarcar que durant els inicis del segle XXI s’ha descrit tres nous hadrosaures lambeosaurins a partir de restes incomplertes d’esquelets tant al sud com al nord dels Pirineus: Arenysaurus ardevoli, Blasisaurus canudoi i Canardia garonnensis. Es fa difícil saber si aquestes quatre espècies varen co-existir en aquesta zona o ens trobem davant d’un trencaclosques biològic que només es podrà resoldre a mesura que avancin la recerca científica.

amunt

Titanosaures

Lirainosaurus

Eren dinosaures herbívors i quadrúpedes que podien assolir mides gegantines i pertanyien al grup dels Sauròpodes, el qual ha donat els animal més gran que mai hagin caminat per la terra. La seva presència es constata tant per la descoberta d’ossos, com per la presència de petjades i ous de dinosaure. Els ossos i els ous de dinosaures es coneixen des dels anys 50 (i en jaciments del Pallars Jussà), en tant que el descobriment del jaciment de Fumanya (Berguedà) a mitjans dels anys 80 va permetre la catalogació de més de 3000 petjades d’aquests grans dinosaures. Els estudis científics han permès identificar un mínim de 8 formes diferents de dinosaures sauròpodes, gairebé totes elles englobades dins del grup dels Titanosaures en el període cronològic que va des de fa 72 a 66 milions d’anys. Amb espècies de mida molt gran (sobre uns 15 metres de longitud) a altres més petites, en les que un adult amb prou feines arribaria a uns 6 o 7 metres de longitud total.

amunt

Nodosaures

Struthiosaurus

Els nodosaures eren dinosaures herbívors de mida relativament petita (uns 3 metres de llarg) i que tenien el cos recobert de dures plaques òssies i espines que els protegien dels depredadors. A la Conca només s’han trobat alguna placa òssia de l’esquena, un húmer i alguna dent, d’una espècie del gènere Polacanthus.

amunt

Teròpodes

dromeosaure

Els teròpodes o dinosaures carnívors són coneguts per unes poques restes a la Conca Dellà. Unes quantes dents i restes òssies s’han trobat a jaciments com Els Nerets, Conques o Molí del Baró, a prop de Sant Romà d’Abella, han permès identificar diferents tipus de teròpodes, sense poder arribar a nivell específic. És a dir podem visualitzar la presència de membres dels velociraptorins, petits dinosaures carnívors d’uns dos metres de longitud, però també s’ha trobat una dent d’uns cinc centímetres de longitud al jaciment de Cabana de Gori, que ens permet identificar un teròpode d’unes mides considerables, entre 3 i 4 metres de longitud, lluny dels grans depredadors que en aquell moment es troben a Amèrica del Nord o a Àsia.

amunt

VAN CONVIURE AMB ELS DINOSAURES

Cocodrils

Doratodon

En nombrosos jaciments de la Conca s’han localitzat restes de diferents espècies de cocodrils. Aquestes restes són, en general, escasses i poc diagnòstiques fet que dificulta els estudis de diversitat d’aquest grup de rèptils durant el final del Cretaci. No obstant darrers estudis científics han permès identificar la presència del gènere Allodaposuchus en el jaciment de Casa Fabà.

amunt

Tortugues

Tortuga

Els fòssils de tortugues són comuns en nombrosos jaciments de la Conca. En general consisteixen en plaques de la closca aïllades o petits conjunts de plaques que ens poden ajudar a fer-nos una idea general de la morfologia i la mida de l’animal. Menys freqüents són les closques senceres i només unes poques troballes conserven parts de l’esquelet dins la closca. Una troballa realitzada a la zona el Barranc de Torrebilles ha permès descriure una nova espècie, Polysternon isonae.

amunt

Pterosaures

Pterosaure

Els pterosaures eren rèptils voladors que van conviure amb els dinosaures durant la totalitat del Mesozoic. Presentaven morfologies molt variades i podien assolir mides gegantines, però a finals del Cretaci només hi restava una família d’aquest grup: els Azhdarquids, un pterosaures sense dents i que varen assolir unes mides extraordinàries com és el cas de l’espècie nordamericana Quetzalcoatlus que podria haver assolit uns 10 metres d’envergadura alar.

amunt