Parc Cretaci

Història

 

sala dinosaures

La Conca Dellà

sala dinosaures

Muralla romana del S. I

La Conca Dellà ha estat una àrea ocupada des d'època antiga. Es coneixen alguns vestigis anteriors a l'ocupació romana. A partir del segle I aC amb la fundació de la ciutat romana d'Aeso, es propicià que aquesta zona estigués intensament poblada, ja que la influència de la ciutat provocà l'assentament de les viles, és a dir assentaments dedicats a l'explotació agrícola i ramadera.

Una part de la ciutat romana d'Aeso s'ha preservat al subsòl de l'actual població d'Isona i l'altra, es localitza a la zona de conreu hortícola contigua a la vila. Avui ja es coneix part de la seva muralla i s'espera que en futures campanyes d'excavacions arqueològiques quedarà al descobert l'estructura interior de la ciutat.

Aeso, punta de fletxa de la romanització de la Catalunya interior, és una de les ciutats romanes menys conegudes, encara que no per això menys important. El període de romanització a Isona transcorre al llarg de cinc segles, des de finals del II aC fins al IV dC.

Després de la constatació arqueològica de l'existència d'un assentament ibèric, conegut amb el nom d'Eso, es pot parlar d'una primera ocupació romana: es tracta d'un campament militar del segle II aC. A començaments del segle I aC, dóna pas a la creació d'una ciutat planificada de 4 hectàrees de superfície i amb un urbanisme similar al d'altres fundacions de la mateixa època.

A finals del segle I dC Aeso es converteix amb el Municipium Aesonensis, una ciutat de ple dret que amb el pas del temps creix i s'expandeix fora del límit de les seves muralles, a la vegada que experimenta canvis urbanístics.

Entre finals del segle IV dC i inicis del V dC la ciutat d'Aeso entra en una profunda crisi de la que ja no es recuperarà. Alguns dels seus barris es despoblen i els habitants que continuen a la ciutat s'agrupen, probablement a la zona alta.

El llegat romà més important que ha arribat fins els nostres dies és l'excel·lent col·lecció de làpides epigràfiques trobades al terme d'Isona. A més de la vida de les famílies més importants de la ciutat, l'epigrafia ens ha permès de conèixer la vida de Luci Emili Patern, el personatge més distingit de la història d'Aeso, cèlebre centurió de les legions romanes, tres vegades condecorat per l'emperador Trajà.

 

Destacarem alguns dels punts d'interès de la ciutat d’AESO:

Muralla i domus dels Antonii

sala dinosauresMapa de situació: en vermell, la muralla; en groc, la domus dels Antonii. Base cartogràfica: Ortoimatge ICGC. Elaboració: Xavier Bermúdez.castell de llordà

Plànol de detall amb les restes localitzades. Base cartogràfica: Ortoimatge ICGC. Elaboració: Xavier Bermúdez.

castell de llordàImatge actual de la muralla. Autor: Xavier Bermúdez.

castell de llordàImatge de l’any 1994, durant les tasques d’excavació. De dreta a esquerra, la muralla, les habitacions adossades, el passadís i, a l’esquerra de les bases de columna, el pati. Autor: Teresa Reyes.

castell de llordàProposta d’alçat de la muralla i la domus dels Antonii. Autors: E. Revilla i Glòria Llompart.

Al Camí de la Torreta hi ha el conjunt de restes (algunes visibles, d’altres cobertes per a la seva conservació) més destacables de l’Aeso romana. Entre l’any 1987 i 1994 s’hi van succeir diverses intervencions arqueològiques, sota la direcció de Mercè Molina, Robert Farré, Ferran Puig, Pepa Beà, Teresa Reyes i Xavier Payà.

L’element més evident és la muralla, de la qual se’n veu un tram d’uns 60 m de llargada, adaptant-se al desnivell existent fent un esglaonat. Per construir-la, es van retallar els nivells geològics per crear una base plana. Després, es va aixecar la muralla construint una cara externa i una cara interna de pedra, farcint amb terra l’espai entre totes dues. En total, aquestes tres parts (pedra-terra-pedra) sumen un gruix d’1,5 m.

Les parts de pedra tenen dues fileres de grans blocs a la base (amb petites lloses falcant en punts concrets) i blocs mitjans i petits a la part superior. Depenent del tram, es conserva entre 1 i 3,5 m d’alçada de muralla. Cal suposar que les muralles tindrien un alçat total d’uns 10 m, però en bona part estarien fetes amb tàpia, que no s’ha conservat. Rematant l’estructura, també cal suposar que hi havia merlets.

A l’extrem sud d’aquest tram de muralla, el més baix, hi ha una torre de planta quadrada (la “Torreta”, que ha donat nom al carrer). No es tracta d’una torre del moment inicial de construcció de la muralla, sinó d’un afegit dels segles IV-V dC. La resta de la muralla (de la que es coneixen altres trams), correspon al moment fundacional de la ciutat d’Aeso, a inicis del segle I aC. Cal fer notar, també, que durant l’excavació es van trobar diverses estructures d’època ibèrica, com els murs encara visibles sota els fonaments de la muralla.

L’altre edifici destacable d’aquest punt de la ciutat és l’anomenada domus dels Antonii. Es tracta d’una domus de grans dimensions que s’adossava a la cara interna de la muralla. A més dels murs que són visibles, s’hi van trobar altres murs i bases de columna. En conjunt, totes aquestes estructures configuraven quatre habitacions (arrenglerades arran de la muralla) que s’obrien a un passadís porticat. Aquest passadís, al seu torn, estava separat per una columnata d’un pati interior. Aquests elements i la seva disposició són típics de l’arquitectura domèstica romana; segons les dimensions del pati (que en aquest cas ens són desconegudes) es denominaria atri o peristil.

L’excavació va permetre datar la construcció de la casa entre finals del segle I i inicis del segle II dC. El seu abandonament s’hauria produït a finals del segle III dC.

Durant l’excavació es va localitzar un fragment de marbre italià amb una inscripció que feia referència a la família dels Antonii. Ja es coneixien altres inscripcions referents a aquesta important família d’Aeso, però la troballa d’aquesta inscripció dins la casa va fer que es proposés que era la seva residència.

amunt

Decumanus maximus

castell de llordàMapa de situació, amb el traçat del decumanus maximus (vermell), la proposta del pas del kardo maximus (en vermell, discontinu), la proposta de xarxa de carrers (en groc, discontinu) i la possible ubicació del fòrum (en blau). Base cartogràfica: Ortoimatge ICGC. Elaboració: Xavier Bermúdez.castell de llordàImatge actual del Carrer Soledat, que conserva l’alineació del decumanus maximus. Autor: Xavier Bermúdez.

Les ciutats romanes s’articulaven entorn a dos eixos principals: el kardo maximus i el decumanus maximus. En condicions ideals aquests carrers s’orientaven, respectivament, de nord a sud i d’est a oest. No obstant, les condicions del relleu podia fer modificar aquest principi: aquest és el cas de la ciutat romana d’Aeso, que s’adapta a la forma i orientació d’un turó allargat. D’aquesta manera, el decumanus maximus es va traçar amb una orientació sud-oest / nord-est, travessant la ciutat d’un extrem a l’altre. Aquest traçat ha quedat fossilitzat de manera excepcional a l’actual Carrer Soledat, és a dir, malgrat que el carrer sigui modern i les construccions també, les parcel·les han mantingut unes proporcions i alineació molt semblants a com eren al segle I aC.

El kardo maximus, l’altre carrer principal que travessaria la ciutat a l’ample, podria coincidir amb l’actual Carrer de Sant Jaume (orientat nord-oest / sud-est). En base a aquests dos eixos es devien traçar carrers paral·lels, definint una retícula regular d’illes on hi devien coexistir les domus (cases unifamiliars) i petites insulae (blocs de pisos més modestos). A més dels habitatges, hi podia haver tabernae (botigues) i thermopolia (restaurants senzills).

El que sabem del cert d’Aeso és que, tenint la categoria de municipi romà, devia disposar d’edificis públics per a l’exercici de les funcions administratives, judicials i religioses de la ciutat. Aquests tipus d’edificis s’ubicaven normalment a l’entorn del fòrum, una gran plaça pública que es feia coincidir amb l’encreuament dels dos carrers principals. Tot i que a Isona no se sap amb certesa on es trobaria, podria coincidir en part amb l’actual Plaça del Bisbe Badia, atenent a diversos arguments: és un espai que queda al centre de la ciutat romana, està un xic més elevat que el seu entorn (amb el que guanya en prestància) i és on han sorgit més làpides romanes amb inscripcions, que en alguns casos corresponen a pedestals d’estàtues.

.

amunt

Entrada sud-oest i termes

castell de llordàMapa de situació: en vermell, la torre; en groc, la zona del bany. Base cartogràfica: Ortoimatge ICGC. Elaboració: Xavier Bermúdez.castell de llordàPlànol de detall amb les restes localitzades: en vermell, el fragment de torre; en gris els murs de la zona de bany; en gris clar, el carrer, en color rosat, els paviments. Base cartogràfica: Ortoimatge ICGC. Elaboració: Xavier Bermúdez.castell de llordàCala de sondatge amb la torre que defensava la porta. Autor: Teresa Reyes.castell de llordàZona de banys construïda sobre la muralla enderrocada i amb un carrer (a la dreta). Autor: Teresa Reyescastell de llordàPaviment i murs (amb arrebossat blanc) del segon espai de l’edifici. Autor: Teresa Reyes.

 

Entre finals dels anys 80 i inicis dels 90 del segle XX, es van dur a terme diverses campanyes d’excavació per delimitar el perímetre de muralles d’Aeso. Dues d’aquestes intervencions es van centrar en l’extrem sud-oest de la ciutat, actualment ocupat per horts: la realitzada el 1989 a l’hort del Fideuer (sota la direcció de Pepa Beà i Teresa Reyes) i la realitzada l’any 1992 a l’hort del Cavaller (dirigida per Joan Eusebi Garcia i Anna M. Monleón).

A l’hort del Cavaller s’hi va localitzar un tram de muralla que tenia adossada una torre. La forma d’aquesta torre, de base massissa, era de rectangle amb la cara externa arrodonida. Els arqueòlegs van interpretar que es dedicava d’una de les dues torres que flanquejarien la porta sud-oest d’Aeso, ja que el carrer principal de la ciutat (el decumanus maximus) parteix just d’aquest punt. Una altra cala de sondatge feta a l’hort va revelar, a més, una inflexió en l’orientació de la muralla que confirma la seva forma hexagonal. Com a hipòtesi, es considera que cadascuna de les portes de la ciutat podia estar flanquejada per dues torres d’aquest tipus.

La intervenció a l’hort del Fideuer va permetre localitzar un tram de la muralla. El que és més interessant, és que la muralla havia estat desmuntada al segle II dC per construir-hi un edifici a sobre. Per tant, la ciutat necessitava créixer, fins i tot sacrificant elements defensius en un moment en el qual no es consideraven amenaçats. L’edifici en qüestió tenia un espai amb paviment d’opus signinum (una barreja molt resistent de calç i ceràmica piconada) i dos murs amb gairebé 2,5 m d’alçada conservada, arrebossats en la seva part inferior. L’altre espai excavat d’aquest edifici tenia també un paviment d’opus signinum, i hi havia elements com pilae, un bipedalis i canalitzacions de ceràmica. Tots aquests elements, juntament al tipus de paviments, són generalment presents en estances calefactades i amb presència d’aigua. Per tant, l’equip d’arqueòlogues va proposar que es tractava d’uns banys, es tracti d’unes termes (banys públics) o bé de balnea (banys privats d’una casa important). Aquest edifici hauria estat en funcionament fins el segon terç del segle III dC. Completant el conjunt d’aquesta interessant excavació, es va localitzar un tram de més de 7 m de llargada d’un carrer empedrat paral·lel al decumanus maximus, que tenia accés directe a l’edifici.

En conjunt, les restes trobades en aquesta zona tenen un gran valor perquè indiquen que bona part dels horts actuals formaven part de la ciutat romana. També expliquen com era la muralla, la porta d’entrada i les torres que la protegien, i manifesten que a partir del segle II dC la ciutat va començar a créixer superant les muralles (fet que també s’ha documentat als horts que queden més al nord del camí de la Torreta).

amunt

Muralla nord-est

castell de llordà

Mapa de situació. Base cartogràfica: Ortoimatge ICGC. Elaboració: Xavier Bermúdez.castell de llordàImatge actual de la Carrer de Sant Mateu i la Plaça del Raval, que han conservat l’alineació de la muralla romana. Autor: Xavier Bermúdez.

De la mateixa manera que passa amb els carrers, també les grans construccions poden quedar fossilitzades a la trama urbanística. És el cas de l’extrem nord-est de la ciutat romana d’Aeso, les muralles de la qual van ser absorbides per edificis posteriors que van mantenir la mateixa alineació. Així doncs, l’actual Carrer de Sant Mateu, la Plaça del Raval i la Plaça del Pi definirien tres dels costats de la muralla. Al centre d’aquest front de muralla (possiblement on actualment hi ha el número 10 de la Plaça del Raval) s’obriria un portal, flanquejat exteriorment per dues torres com la localitzada a l’entrada sud-oest.

Sortint per aquest portal hi hauria un dels camins principals, fossilitzat en l’actual Carrer de l’Oller. Aquest camí prolonga l’alineació del Carrer Soledat, identificat com el decumanus maximus de la ciutat romana, i probablement menaria cap al nucli actual d’Abella de la Conca (que es va formar sobre una important vil·la romana). A banda i banda del camí és probable que hi hagués monuments funeraris de diferents tipus i categoria, com semblen indicar la troballa de làpides funeràries a les rodalies.

amunt

Domus de l’era del Serret

Domus de l’era del Serret

Mapa de situació. Base cartogràfica: Ortoimatge ICGC. Elaboració: Xavier Bermúdez.castell de llordàPlànol de detall amb les restes localitzades. Base cartogràfica: Ortoimatge ICC.
Elaboració: Xavier Bermúdez.castell de llordàImatge de l’any 2000, durant les tasques d’excavació. Autor: Eva Solanes.

L’any 2000, amb motiu de la construcció de l’edifici que actualment hi ha al Carrer Torreta número 5, s’hi va fer una intervenció arqueològica d’urgència sota la direcció d’Eva Solanes i Josep Farràs.

L’excavació va permetre descobrir diverses estances d’una casa situada a l’interior de la ciutat romana. Es van trobar fragments d’arrebossats de les parets, amb traços de pintura vermella, negra, verda i blanca. També es van trobar tres sitges (dipòsits excavats al terra per emmagatzemar-hi cereals) associades a la casa, que un cop van deixar de ser útils havien estat emprades per abocar-hi escombraries (entre els quals molta ceràmica). Totes aquestes restes van permetre datar la casa entre els segles I i III dC, període que es coneix com a alt imperi, que va ser el de més esplendor de la ciutat d’Aeso.

Durant l’excavació es van trobar nivells de carbons, el que va portar als arqueòlegs a interpretar que la casa podria haver estat destruïda per un incendi. Altres restes trobades durant l’excavació evidenciaven que aquest espai també va ser ocupat durant l’edat mitjana.

amunt

Destacarem alguns dels punts d'interès historicoartístic:

Búnquers de la guerra civil española

Búnquer de la guerra civil española

Búnquers de la guerra civil española

A la Conca Dellà es documenten moltes mostres del patrimoni historicoartístic que l'home ha anat deixant al seu pas per aquesta zona. Cal destacar els testimonis d'època medieval com ermites, esglésies i castells als actuals nuclis de població, molts datats d'aquest moment. També es localitzen alguns d'aquests edificis en zones avui deshabitades per l'home, per bé que el nucli de població s'ha desplaçat a cotes més baixes o bé perquè s'han pogut abandonar definitivament.

El temps va deixant petjada per allà on passa, així no podem oblidar que, malauradament, la Conca Dellà va ser molt castigada durant la Guerra Civil espanyola de l'any 1936. Testimonis d'aquest fet puntual omplen diferents indrets de la zona: trinxeres, nius de metralladora, búnquers o bé la construcció de parts d'aquests pobles que conformen la Conca.

amunt

Castell de Llordà

castell de llordà

Situat al cim d'un turó que es troba al nord del poble de Llordà. Es tracta d'un espai fortificat del segle XI. És un dels millors exemples d'arquitectura no estrictament religiosa, sinó de caire residencial, més importants d'època alt-medieval conservats a Catalunya. Aquest edifici va ser construït per Arnau Mir de Tost, una de les figures més importants dins de la política d'expansió feudal.

Consta de dos recintes: l'inferior conté l'església i la canònica, així com el que devia haver estat l'antic poble; el superior constitueix el veritable castell, aquí es localitza el palau pròpiament, l'edifici noble al punt més elevat i les estances del servei o de la tropa en un nivell més baix.

En aquests moments aquest conjunt està sent objecte de restauració i consolidació arquitectònica, així com d'excavacions arqueològiques que aniran aportant més dades al respecte.

amunt

Castell d'Orcau

castell orcau

Situat al cim que hi ha al darrere del poble d'Orcau i construït entre finals del segle XII-inicis del XIII, el conjunt es divideix en dos àmbits units per un mur perimetral: el castell i l'església. També s'observen restes d'un despoblat emmurallat.

El castell és de planta gairebé quadrada. En cadascun dels quatre angles s'hi construïren torres circulars. L'església de la Pietat és un edifici d'una sola nau, que l'any 1962 va patir l'esfondrament de tota la volta i la façana sud. Al Museu Nacional d'Art de Catalunya de Barcelona es conserven pintures murals que estaven situades al seu absis.

amunt

Església de Santa Maria de Covet

esglesia covetesglesia covet

Situada dins el poble de Covet, està datada a la primera meitat del segle XII. La façana principal presenta una portalada esculturada que es considera un dels conjunts més excepcionals d'escultura romànica de Catalunya.

A l'interior, cal ressenyar l'existència d'una galeria aixecada sobre el mur de la façana, així com la decoració de la imposta que recorre l'interior de l'absis central i les escultures que ornamenten els capitells dels arcs torals.

amunt

Església de Sant Andreu de Biscarri

Església de Sant Andreu de Biscarri

Situada a la part superior de l'antic poble de Biscarri, està datada entre els segles XI i XII. És un edifici d'una sola nau coberta amb una volta de canó i amb un absis central de planta semicircular amb decoració exterior consistent en arcuacions llombardes col·locades a parells entre les lesenes.

amunt

Església de Sant Miquel de Conques

Església de Sant Miquel de Conques

Situada al mateix poble de Conques, al peu d'on havia estat el seu castell del qual avui només queden algunes restes. Té dues parts d'èpoques diferents, una de més antiga, d'estil gòtic i de finals del segle XII, que correspon a la nau central i en la qual encara es poden observar restes de pintures murals que representen un retrat funerari d'un clergue.

I una segona part, més moderna, de finals del segle XVII - inicis del segle XVIII, a la qual pertanyen les dues capelles: la del Roser i la del Sant Crist. Aquesta darrera cal destacar-la per la seva complexa escenografia pictòrica.

amunt

Ermita de Sant Pere Màrtir de Sant Romà d'Abella

Ermita de Sant Pere Màrtir

Situada a l'entrada del poble per la banda sud, la seva datació és de finals del segle XI, encara que durant el segle XII va estar reformada amb la construcció de les voltes i la capçalera actuals. A l'interior, s'hi conserva una de les làpides epigràfiques romanes documentades a la Conca Dellà.

amunt

Església de Sant Esteve d'Abella de la Conca

Sant Esteve d'Abella de la Conca

Situada a la part alta del poble d'Abella de la Conca, està datada al segle XI. És una església de tres naus acabades amb absis i que presenta una decoració exterior amb arcuacions llombardes. Cal destacar la presència d'un campanar, construït posteriorment, obert amb finestres geminades i igualment decorat amb arcuacions llombardes.

Al seu interior hi ha restes de pintures murals possiblement dels segles XII-XIII. D'aquesta església provenen dos retaules: el retaule del Roser, en aquest retaule gòtic es representen escenes de la vida de la Verge, avui conservat al Museu Diocesà de la Seu d'Urgell, i el retaule de la Pietat, que després d'estar un temps al Museu de la Conca Dellà actualment es pot visitar a l'església d'Abella de la Conca.

amunt

Vila de Figuerola d'Orcau

Vila de Figuerola d'Orcau

El poble de Figuerola, situat en un suau promontori, és el que conserva millor la seva estructura de la vila closa medieval de la Conca Dellà. La part més antiga gira al voltant de l'església, mentre que un eixample posterior s'estén més enllà de la plaça major porxada, on es conserven alguns edificis senyorials del segle XVI.

Aquesta vila presenta dos edificis religiosos, l'església de Santa Maria, situada a l'interior del poble, datada al segle XII i que presenta una espadanya de gran alçada amb sis obertures; i l'església del Prat, als afores del poble, datada al segle XVIII i que al seu interior mostra una rica decoració pictòrica de l'època.

amunt